Emmalaltir per amor

"Per Sant Jordi, roses i llibres celebren l’amor que, segons la ciència, pot esdevenir un “mal d’amors”: un còctel químic capaç d’euforitzar-nos o fer-nos emmalaltir quan no és correspost"

Avui, 23 d’abril, es celebra a Catalunya la Festivitat de Sant Jordi, un dia molt especial per als catalans i les catalanes on els llibres, les roses i l’amor en són els protagonistes i omplen els nostres carrers de llegendes, sentiments i màgia.

Però, d’on ve aquesta tradició?

Sant Jordi és el patró de Catalunya des del segle XV i era una figura venerada com a màrtir des del 23 d’abril de l’any 303.

Explica la llegenda que Sant Jordi va salvar la filla d’un rei d’un malèfic drac a Montblanc. Després d’una terrible lluita, el drac va ser derrotat i de la seva sang va brollar un roser de roses vermelles.

Vet aquí el costum de regalar-ne una a la dona estimada. Des del segle XV s’instaura la “Fira de Roses” o “Fira dels Enamorats”, tradició on s’utilitzarà aquesta flor per simbolitzar l’amor entre els éssers estimats.

Tot lligat al llibre i a l’enaltiment de la cultura

A finals del segle XIX, amb la Renaixença, la festivitat de Sant Jordi es va consolidar com a festa patriòtica i cultural.

Més endavant, als anys trenta del segle XX, la tradició es va vincular amb el Dia del Llibre, promoguda per l'escriptor valencià Vicent Clavel Andrés, per commemorar el 23 d’abril la mort de Cervantes i Shakespeare, dos dels màxims exponents de la literatura occidental.

El 1995 la UNESCO va declarar el 23 d'abril el Dia Mundial del Llibre i del Dret d'Autor.

Emmalaltir per amor... És possible?

L’amor està present a les nostres vides des que naixem, ja sigui amb els forts lligams que s’estableixen amb la família, amistats, parelles o fins i tot amb els animals. No obstant, tothom a sentit històries de persones que han perdut el judici en enamorar-se.

Realment, pot esdevenir una malaltia aquest meravellós estat transitori? Des de Talus Foot doctors, volem aprofundir des del vessant mèdic i científic en els canvis bioquímics que alteren el nostre comportament quan ens enamorem.

Us animeu a endinsar-vos en el fascinant món dels embogits per amor?

L’origen del “Mal d’amors”

Ja des de l’antiguitat, la medicina àrab ens parla del “Mal d’amors” com aquell estat anímic que supera els límits de la normalitat i que deu ser tractat per un metge. En àrab hi ha dues expressions per anomenar el terme “estimar”: una és hubb o mahab-ba, que podríem traduir aproximadament com amor, i l’altre ishq que significa amor apassionat. Aquest últim terme s’utilitza en els textos àrabs per a designar el “Mal d’amors”.

Al segle IX d.C., el metge i filòsof Rhazés (considerat l’Hipòcrates àrab) situa aquesta malaltia entre els apartats dedicats a la malenconia i l’apoplexia, en el seu Llibre sobre la divisió de les malalties .

Al segle XII, el llibre persa del metge Aruzi, recull un escrit on parla del mèrit del famós metge Ibn Sina en curar un malalt d’aquesta tortuosa malaltia (Mal d’amors). Descriu que al pacient se li accelerava el pols en sentir el nom de la persona estimada, identificant així l’origen del mal, i se li va prescriure “matrimoni” per curar-lo.

L’any 994 d.C., el metge Alí ibn al-Abbas al Magusi, esmenta mètodes de tractament en el seu Llibre Real contra el Mal d’amors: recomana mesures “humitejadores” com banys amb aigua dolça, muntar a cavall o fer molt esport.

En la seva opinió, el malalt ha de passejar per bonics camps i jardins, escoltar música, tocar un instrument i cantar salms, per recuperar-se. També se li aconsella discutir molt i tenir el cap ocupat per oblidar la persona estimada, consells que no s’allunyen massa de l’actualitat.

“El poeta beduí Qais al-Amiri, esdevé majnun (boig en àrab) per Mal d’amors i és portat encadenat a la tenda de la seva estimada Laila” Manuscrit persa anys 1539-1543.

Dels orígens a l’actualitat: la neurociència de l’amor

Lluny de treure-li el romanticisme a l'amor, avui dia la ciència ens mostra que darrere de l'amor hi ha un conjunt de molècules que fan possible allò que sentim.

Quan trobem algú que ens agrada, comença l'alliberament de molècules bioquímiques, que comunament descrivim com el “Cupido que ens llença la fletxa al cor”.

En aquest moment s'activa el circuit de recompensa: el nostre cervell allibera la primera molècula de l’amor, la dopamina, la qual regula l'activitat cerebral, produint eufòria, energia i una necessitat constant de tornar a repetir l'experiència que tant ens ha agradat. Pensem en aquesta molècula com la que ens “enganxa” a la persona desitjada.

També s'alliberen altres neurotransmissors com són l’adrenalina i la noradrenalina, els encarregats de posar al cos en alerta en situacions de risc.

Dins el context de l’enamorament, l'adrenalina s'encarrega dels senyals físics; fa que el cor bategui més ràpid, eleva la pressió arterial, augmenta la sudoració i ens trobem immersos en un estat de nerviosisme.

La noradrenalina, per la seva banda, augmenta l'atenció i la memòria emocional, concentrant els sentits en la persona estimada i enregistrant amb precisió quirúrgica cada conversa i detall d’ella.

Un cop superada l'espurna química de l’atracció, el cervell inicia una fase obsessiva, on el principal actor és la serotonina, ja que la seva funció principal és regular l'estat d'ànim de les persones. Aquesta disminueix considerablement en benefici de la dopamina, cosa que provoca que no puguem deixar de pensar en la persona que ens agrada.

Helen Fisher, antropòloga i neurobiòloga investigadora de la Universitat de Rutgers (New Jersey), va demostrar que el cervell de les persones enamorades actua de manera similar al de les persones amb trastorn obsessiu-compulsiu. Es podria dir que una persona enamorada té un trastorn, però en versió romàntica.

Per acabar-ho d’adobar, apareix el cortisol, hormona esteroidea coneguda com l'hormona de l'estrès, activada per la intensa càrrega emocional que implica el desig i la incertesa de l’enamorament. Aquesta hormona és la causant de nombroses nits d’insomni, pèrdua de gana i nerviosisme.

Si aquest amor no és correspost podem entrar realment en un fase d’abstinència o emmalaltir per amor: el cervell deixa de rebre les molècules de l'eufòria i el vincle dopamina i oxitocina, cosa que provoca desmotivació i tristesa.

Així, el cervell reclama la seva dosi d'amor amb la mateixa urgència amb què un addicte anhela una substància (estudis de neuroimatge han demostrat que durant una ruptura s'activen les mateixes regions cerebrals que a l'abstinència de drogues).

Això passa perquè els nivells de cortisol, l'hormona de l'estrès, augmenten, agreujant cada vegada més els símptomes del dolor emocional.

Però quan s’acaba aquest viacrucis?

Afortunadament el cos i la naturalesa són savis i no ens sotmetrien a un camí tan tortuós sense haver-hi una recompensa final.

Transcorreguda la fase obsessiva (enamorament), arriba l'amor veritable, una etapa d'aferrament on es deixa de banda l'eufòria de l'atracció i comença la tranquil·litat i l’estabilitat personal.

Això passa pel fet que el cervell no pot mantenir indefinidament els nivells alts de les molècules de dopamina i cortisol, per la qual cosa aquesta passió inicial es transformarà en estabilitat donant pas a les hormones de l'enllaç afectiu l’oxitocina i la vasopressina.

L’oxitocina, també coneguda com l’hormona de les abraçades, és alliberada pel cervell després del contacte físic (amb els petons, les relacions sexuals i fins i tot amb una simple carícia). S’encarrega de processar les emocions en una petita estructura del cervell, l’amígdala, afavorint la confiança i la seguretat quan s’està amb la persona estimada, reforçant l’amor cap a ella.

La vasopressina per la seva banda, promou el comportament protector i la fidelitat, fent que l’amor no sigui un estat passatger sinó que s’instauri per tota la vida.

En aquest escenari se sumen també les endorfines (hormones analgèsiques naturals del cos), alliberades pel cervell amb el contacte físic prolongat que activen regions cerebrals associades amb la tranquil·litat, seguretat i benestar, calmant la tempesta inicial produïda per l’enamorament.

Amor, sort o desgràcia?

Podem afirmar que aquest procés d’enamorament tan propi de l’ésser humà pot esdevenir un caos bioquímic en el cos. Segons la intensitat de la vivència i les fluctuacions moleculars que pugui provocar en l’enamorat, pot acabar submergint a la persona en un estat anímic malaltís si no s’estabilitza a temps.

Una mica de literatura per acabar: escriptors que parlen sobre l’amor sense embuts

Aprofitant aquest magnífic dia que reuneix literatura i sentiments, no ens podíem estar de citar alguns escriptors i escriptores que han omplert pàgines parlant sobre l’amor. Qui sap? potser inspirin a més d’un o d’una.

A El Banquet de Plató (380 a.C.), en un diàleg Sòcrates defineix l'amor com un desig de posseir allò bo i bell per sempre, actuant com un intermediari entre allò mortal i allò diví. Aquesta obra és un dels diàlegs més reconeguts i admirats de Plató, on la temàtica principal és l’amor.

A l’obra De l'amor (1822), Henri Beyle (1783-1842), més conegut amb el sobrenom de Stendhal, presenta l'amor com una experiència psicològica subjectiva i apassionada, definida per la cristal·lització: el procés mental on l'amant projecta perfeccions imaginàries sobre l'ésser estimat.

Els sonets (1609) de William Shakespeare, són una de les majors obres d’aquest reconegut autor de la literatura universal. El sonet 116 ens parla de l’amor etern i impertorbable amb el pas del temps.

Original: Love’s not time’s fool, though rosy lips and cheeks within his bending sickle’s compass come. Love alters not with his brief hours and weeks, but bears it out ev’n to the edge of doom.

Traducció: L’amor no és la joguina del temps, ni que l’esclat de rostre i llavis mori sota la seva falç. No s’altera l’amor amb la fugacitat, sinó que sobreviu fins als dies finals

La nostra poesia del segle XX

Debo fingir que hay otros. Es mentira. Sólo tú eres. Tú, mi desventura y mi ventura, inagotable y pura. El Enamorado Jorge Luis Borges		Me gustas cuando callas porque estás como ausente. Distante y dolorosa como si hubieras muerto. Una palabra entonces, una sonrisa bastan. Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto. Me gusta cuando callas (Poema XV) Pablo Neruda
T’estimo quan et sé nua com una nena, com una mà badada, com un reclam agut i tendre que em cridés des d’una branca nua, com un peix que oblidés que existeixen els hams. Desglaç Maria Mercè Marçal		Recorda quan encara no sabies que no et tindria pietat la vida. Amor i temps: el temps que és en nosaltres com la sorra del riu que, a poc a poc, va canviant la forma de la costa. L'amor, que ha copiat en els teus ulls la claredat de l'illa del tresor. Sensual, solitària, voltada per la sonora senectut del mar i pels crits militars de les gavines. El somni clandestí d'un home gran Amor i temps Joan Margarit

🌹 Aquest Sant Jordi, estima, llegeix… i camina sense dolor

Si l’amor pot alterar el nostre cervell i el nostre benestar, el dolor físic tampoc s’ha de deixar passar.

A Talus Foot doctors, com a traumatòlegs especialitzats en peu i turmell, t’ajudem a recuperar l’equilibri i la qualitat de vida perquè puguis seguir gaudint de cada pas, cada passeig i cada moment.

Agenda la teva visita avui mateix i posa solució al teu dolor amb un equip expert al teu costat.

Perquè viure intensament - llegint, estimant i caminant - comença per cuidar-te.

---

Autora

Ana Delago Guirao

Dip. en Podología, Máster Oficial en Cirugía Podológica Integral y Máster en Osteopatía.

---

Bibliografía

Cuando Cupido lanza moléculas: la bioquímica detrás del amor. (n.d.). Con Evidencia. - Blumenthal, S. A., & Young, L. J. (2023). - The Neurobiology of Love and Pair Bonding from Human and Animal Perspectives. Biology (Basel, Switzerland), 12(6), Article 844. - Zeki, S. (2007). - The neurobiology of love. FEBS Letters, 581(14), 2575–2579.

Schott, H. (2004). Crónica de la medicina. Plaza & Janés. - Platón. (2014) El Banquete. Textos Clásicos Gredos. ISBN 8424926374 - Stendhal, Ortega y Gasset, J., & Berges, C. (2003). Stendhal, 1783-1842. [De l’amour. Castellà] Del amor. Alianza. - Els sonets. William Shakespeare. (2009) Edició bilingüe. Versions en prosa i en vers de Salvador Oliva . Editorial la butxaca. ISBN: 978-84-9930-017-7. - Neruda, P. (1924) Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Ed. Nascimiento. Santiago de Chile. - Borges, J. L. (1969). El Otro, el mismo. Emecé. - Marçal, M.-M. (1997) Desglaç : 1984-1988. Edicions 62. - Margarit, J. (2020). Margarit, Joan, 1938-2021, [Assaig. Seleccions] Poética : construcción de una lírica (Primera edición). Arpa.